Retaule

Moble o estructura situat darrere o sobre l’altar d’una església, realitzat amb tècniques i materials diversos. A l’època medieval, el retaule evoluciona del format apaïsat inicial a la disposició vertical, tendeix a incrementar les dimensions i s’organitza jeràrquicament segons unes parts més o menys estables. El cos principal s’estructura entorn del compartiment central, on es representa la figura o les figures dels titulars, i al seu voltant es despleguen tot un seguit de compartiments amb escenes narratives, organitzats en registres verticals i horitzontals, denominats carrers i pisos. De vegades, els carrers poden estar separats per una mena de carrers més estrets, els muntants, dividits també en compartiments, les filloles, sovint decorats amb imatges, escuts, etc. El carrer central sol estar coronat per un compartiment que sobresurt en alçada, l’àtic, on habitualment es representa el Calvari. El perímetre del cos principal del retaule està envoltat d’una motllura voladissa inclinada que el protegeix, anomenada guardapols o polsera. A sota del cos principal del retaule generalment hi ha una peça apaïsada amb diversos compartiments figurats que es denomina predel·la o bancal, la qual en ocasions és dividida en dos cossos que flanquegen un sagrari central. En determinats casos, als extrems de la predel·la hi ha les portes que donen accés a la sagristia emplaçada darrere del retaule. A Catalunya, a finals de l’edat mitjana els retaules han assolit unes dimensions veritablement colossals i un notable desenvolupament ornamental, especialment evident, entre d’altres, en les cresteries formades per dosserets i pinacles.