Neoclassicisme, romanticisme i realisme. Els tres corrents artístics que defineixen el segle xix a Europa incideixen a Catalunya. L’absència de dramatisme neoclàssica es reconeix a les obres de Josep Bernat Flaugier i Damià Campeny. El romanticisme troba en els retrats de Claudi Lorenzale i el paisatgisme de Lluís Rigalt els seus millors exemples. Una representació de l'entorn que segueix amb Joaquim Vayreda, l’Escola d’Olot i Ramon Martí Alsina, introductor del realisme de Courbet. Més tard trobarem el corrent simbolista a les pintures d’Alexandre de Riquer i Joan Brull.

Marià Fortuny, el millor pintor espanyol del segle XIX després de Goya, va triomfar internacionalment amb la pintura de gènere i va apuntar plantejaments avançats en les seves darreres produccions. L’escola «luminista» de Sitges, hereva de la tradició fortuniana, compta amb pintors com Romà Ribera i Francesc Masriera i escultors com els germans Vallmitjana.

Ramon Casas i Santiago Rusiñol posaran la primera pedra de la renovació que portarà el modernisme, amb la incorporació d’aspectes de l’impressionisme francès. Una generació després, Isidre Nonell, Marià Pidelaserra, Hermen Anglada-Camarasa, Nicolau Raurich o Joaquim Mir duran la pintura catalana a un dels seus moments més brillants. L’escultura modernista de Miquel Blay i Josep Llimona també mira cap a França per abraçar la influència de Rodin. 

Però és a la col·lecció d’arts decoratives on es mostra una de les produccions més excepcionals del modernisme català. Els sumptuosos interiors de Josep Puig i Cadafalch, Gaspar Homar i Antoni Gaudí, procedents, respectivament, de les cases Amatller, Lleó Morera i Batlló, del passeig de Gràcia de Barcelona; així com notables exemplars d’arts de l’objecte en forja, ceràmica, vidriera i joieria, sense oblidar els conjunts de mobiliari de Joan Busquets i dels arquitectes Josep M. Jujol i el mateix Gaudí.

El noucentisme és l’últim dels moviments artístics més àmpliament representat al Museu Nacional. És vist com una recerca de les essències pròpies i la mediterraneïtat, amb les escultures nues de Josep Clarà i Enric Casanovas, i amb un marcat accent popular a les pintures de Xavier Nogués i les obres de Manolo Hugué. Però en els millors pintors noucentistes, com ara Joaquim Torres-García i Joaquim Sunyer, trobem algunes influències de Cézanne.

Cap a 1920 apareix una nova generació d’artistes que va haver de fer front al dilema: tradició figurativa o avantguarda? Josep de Togores i Francesc Domingo, són autors d’una producció amb veu pròpia en el context del realisme internacional d’entreguerres. D’altres, com el mateix Torres-García, Rafael Barradas o Salvador Dalí, van trobar a les Galeries Dalmau el lloc idoni per exposar la seva producció més innovadora. L’avantguarda històrica, especialment en el vessant de l’escultura, està molt ben representada amb notables conjunts de Pablo Gargallo, mentre que en pintura destaca el retrat Dona amb barret i coll de pell (Marie-Thérèse Walter) de Pablo Picasso.