Un dels períodes artístics més brillants de l’art català. Als segles XIII i XIV, l’ús del color i el volum dels cossos característics dels artistes d’Itàlia i Flandes porten un canvi profund a tot Europa. El romànic no desapareix i conviu molt de temps al costat d’aquestes novetats. Encara veiem les seves característiques a les talles de Sant Bertran de Comenge o a les pintures del taller del Mestre de Soriguerola.

La renovació italiana s’aprecia en el Tríptic de Sant Vicenç d’Estopanyà, i en algunes obres del cercle de Ferrer Bassa i els retaules dels germans Serra. En escultura es pot veure també en les obres de Bartomeu de Robió i el seu cercle. Les connexions franceses segueixen vigents com ho mostra l’obra de Jaume Cascalls i les escultures sorgides a l’entorn del taller de Rieux.

A partir de 1400 arriben a Catalunya les influències de l’art provinent de Flandes, el nord d’Itàlia i la regió francesa de la Borgonya. És l’aposta per un estil més refinat i realista: el gòtic internacional. Un primer exemple d’aquesta tendència el trobem a les dues misericòrdies del cor de la catedral de Barcelona, obra dirigida per Pere Sanglada. Les millors obres arribaran posteriorment de la mà de Lluís Borrassà, Joan Mates o Bernat Martorell en el camp de la pintura, i Pere Oller i Pere Joan en el de l’escultura.

L’auge de València com a centre artístic té en Gonçal Peris, Lluís Dalmau i Joan Reixac els seus principals artífexs. El realisme flamenc de Jan van Eyck es fa visible en la cèlebre Mare de Déu dels Consellers, de Dalmau. Després d’una etapa valenciana, Jaume Huguet s’instal·la a Barcelona per afermar-se com el gran pintor català del segon quatre-cents. També hi ha lloc per a la pintura aragonesa coetània, amb noms destacats com ara Bonanat Zahortiga, Blasco de Grañén i Pere Garcia de Benavarri. 

El discurs cronològic amb què es presenten les obres inclou dos espais temàtics. El primer està dedicat a obres de temàtica profana o provinents d’espais civils, com per exemple les pintures murals de la Conquesta de Mallorca, de la fi del segle XIII. El protagonisme del segon àmbit passa a l’escultura gòtica funerària d’artistes com Joan de Tournai o Pere Moragues.

La compra de les col·leccions Plandiura (1932) i Muntadas (1956) van enriquir notablement el fons d’art gòtic del museu, que té els seus orígens a la primera meitat del segle xix, amb la recuperació i conservació del patrimoni català, molt malmès arran de les revoltes populars (1835) i la Desamortització (1836). Cal afegir-hi les donacions de José Antonio Bertrand (1970) i de Pere Fontana (1976).